Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Un western neoliberal. Crítica de El Crèdit, de Jorge Ruipérez

Un western neoliberal. Crítica de El Crèdit, de Jorge Ruipérez

El crèdit, de Jordi  Galcerán
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Joan Miquel Reig i Tomàs Mestre;
Escenografia: Max  Glaenzel
 Il·luminació:  Kiko Planas
Espai Sonor: Jordi Bonet; 11 de novembre de 2015. Paranimf de la Universitat d'Alacant

Un western neoliberal


Una crítica de Jorge Ruipérez Puentes

Tots hem estat alguna vegada en un banc. En aqueixes ocasions, un se sorprèn enfrontant-se cara a cara a la matemàtica indiferència amb què es dirigeixen les nostres destinacions diàriament. I, davant açò, qui no ha fantasiat mai amb la possibilitat de ordir una xicoteta venjança? Un dels personatges d'aquesta peça ho farà, i no serà tan xicoteta. Així, els nostres dos protagonistes –el director d'una sucursal bancària i un individu de la  vilipendiada classe mitjana, desesperat per aconseguir un préstec–, representant els dos pols oposats de la nostra societat del capital i proveïts únicament amb uns rifles perillosament carregats d'arguments i xantatge, s'enfrontaran en un peculiar duel dialèctic, no menys dur que els del llunyà oest, que solament podrà tenir un únic vencedor. Qui sap, potser aquesta idea de la metafòrica revenja fóra el que va portar a Jordi  Galcerán a escriure aquest sucós text que és El crèdit. No seria el primer dramaturg que al·lega escriure per a la reparació del greuge, encara que aquest es done en termes estrictament literaris.

Una
Dos
Tres



En qualsevol cas, la peça de l'autor català no escapa d'allò al que ens té acostumats: la comèdia de situació. Pot ser injust no ressenyar l'innegable aire de crítica que sobrevola la peça; no obstant açò, no és el principal del text, sinó que es tracta d'un recurs tècnic, molt arrelat en la comèdia actual, que utilitza aqueix pòsit de reflexió per a articular la riallada des del xicotet conflicte quotidià. Així, tibant aqueixa situació al màxim, s'afig una mica d'embolic i diàlegs àgils, aconseguint, finalment, altes cotes d'una comicitat que no abandona la lectura crítica. D'aquesta intel·ligent ambivalència resulta una fórmula que qualla amb èxit en l'ampli públic, per la qual cosa no és d'estranyar que els  comediògrafs conreen aquest model de forma recurrent. Potser el cas més representatiu siga l'autora francesa Yasmina Resa, que en Le dieu du carnage –portada al cinema amb fortuna per Roman  Polanski–, una correctíssima discussió entre els pares de dos xiquets deriva en el súmmum de l'embriaguesa, l'insult i la guerra de sexes. Jordi  Galcerán, en  concomitància amb aquesta autora, agrada també d'aquesta fórmula, que ja sostenia la seua cèlebre peça El mètode  Grönholm, que li va valdre un premi Max l'any 2005, i, per descomptat, que també sosté El  crèdit.

Cal destacar que el text ja compta amb tres produccions nacionals: la primera en català, dirigida pel també dramaturg Sergi Belbel; la segona, en castellà, dirigida per Gerardo Vera; i, finalment, de nou en llengua catalana i dirigida per Belbel, encara que aquesta vegada interpretada pels actors alacantins Joan Miquel Reig i Tomàs Mestre. Aquesta última producció serà la que ens ocupe, si ben no deixa de ser una extensió de la primera producció catalana –no en va, comparteix amb ella adreça, escenografia, espai sonor i il·luminació.

Si comencem analitzant el component alacantí, els actors Joan Miquel Reig i Tomàs Mestre, caldrà subratllar una excessiva i constant preocupació per forçar la comicitat. Sovint, açò els porta a un  histrionisme  irritant, a imitar –gest per gest– les interpretacions dels actors catalans o a impostar la veu, més atents de trobar el to que puga provocar la riallada, que de perseguir amb fe l'acció dramàtica proposta per  Galcerán, que ja garanteix de per si mateix el riure.

Quant als elements importats de la producció catalana, destaca l'encertat espai escènic dissenyat per Max  Glaenzel, pel qual un gran suport circular se situa en la part superior de l'escena, emmarcant-la i il·luminant als protagonistes amb una llum fixa, realista, que solament s'atenua en les transicions, tant per a realitzar els mínims canvis d'escenografia, com per a suggerir el pas del temps –moment en el qual també entra en joc una seqüència rítmica i musical realitzada amb sons telefònics, tons, timbres, tecles, etc.–. L'interessant de l'escenografia és la forma en què el gran cercle superior suggereix la idea d'un gran ull que tot ho veu, imponent, que no deixa d'escodrinyar les vides dels dos pobres éssers humans que, a baix en la terra, viuen la seua història. És veritat que en el primer muntatge català, la sala barcelonina La  Villaroel –que albergava llavors la funció– permetia la disposició circular del públic al voltant de l'escena, alguna cosa que no és possible en l'escenari a la italiana del Paranimf, la qual cosa, encara que menys interessant, no desentona.

En conclusió, el tercer muntatge del  crèdit, de sabor alacantí, desplega totes les virtuts que contenia el primer muntatge català, ja orquestrat per Sergi Belbel, si bé parteix d'aquella frescor es perd pel camí a la nostra ciutat. No obstant açò, sempre és d'agrair que en el marc de la Mostra de Teatre Espanyol d'Autors Contemporanis se'ns acoste el text d'un dels nostres millors comediògrafs, com és Jordi  Galcerán.


 

VEU Revista cultural de la Universidad de Alicante


Revista Cultural VEU
Secretariado de Promoción Cultural y Lingüística
Universidad de Alicante
Carretera San Vicente s/n
03690 San Vicente del Raspeig
Alicante (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Google+: http://google.com/+Culturaenlaua

Para más información: informacio@ua.es, y para temas relacionados con este servidor Web: webmaster@ua.es

Carretera San Vicente del Raspeig s/n - 03690 San Vicente del Raspeig - Alicante - Tel. 96 590 3400 - Fax 96 590 3464