Saltar apartados

Doble o res

FITXA TÈCNICA
TÍTOL: Casino
ACTORS: Robert DeNiro, Sharon Stone, Joe Pesci, James Woods, Kevin Pollak
DIRECTOR: Martin Scorsese
ESCRIPTOR: Nicholas Pileggi i Martin Scorsese (basada en la novel·la de Nicholas Pileggi)
PRODUCTOR: Barbara De Fina
MÚSICA: Diversos
FOTOGRAFIA: Robert Richardson
MUNTATGE: Thelma Shoonmaker
EUA 1995 Universal Pictures
DURACIÓ: 178’

DOBLE O RES


Una crítica de José Manuel Payá





“Basada en una història real…”. Quan un llig això al començament de la pel•lícula no hi dóna a penes importància, però és al final del film quan es recorda d’aquesta anotació, aborronat. Durant les prop de tres hores que dura Casino assistim a tota mena de tripijocs i situacions que fan que siga difícil agafar el son si es pensa que això existeix o ha existit. Martin Scorsese adapta, amb aquesta pel•lícula, la novel•la de Nicholas Pileggi, amb qui ja havia treballat cinc anys arrere en Un dels nostres (Goodfellas, 1990), basada també en una altra de les seues novel·les. Scorsese firma juntament amb Pileggi el guió de les produccions i és innegable que tenen molt en comú.

Casino ens explica la història de Sam Ace Rothstein, un apostador professional amb l'habilitat d'analitzar fins al més petit detall i aconseguir pronosticar sense cap dubte el cavall guanyador. Això no passa inadvertit per a influents famílies mafioses i la seua habilitat és premiada amb el càrrec de director d'un important casino. Al llarg de la seua vida sempre ha sabut a quin cavall havia d’apostar, fins que ensopega en el seu camí amb Ginger (Sharon Stone, en una actuació impressionant) i fa cas omís del seu instint per a deixar-se guiar per l'amor que sent per ella. Aquesta aposta canviarà per sempre la ratxa de bona sort que havia tingut fins llavors.

Impressionant treball el de DeNiro i Stone, i no menys impressionant el del grandíssim Joe Pesci, que, tot i la dificultat de tenir un rol molt similar al d'Un dels nostres, n’ix airós i ens brindant una de les seues millors interpretacions.

Fabulosa direcció per part de Scorsese, la qual, juntament amb el muntatge de Thelma Shoonmaker, dóna un toc dinàmic a la pel•lícula que agilita la seua llarga durada. En aquest sentit, val la pena indicar que en cap moment es fa tediosa ni avorrida. Per contra, cada escena deixa l'espectador amb interès per saber què passarà a continuació. Aquesta habilitat per a fer que tres hores passen com si fóra la meitat de temps no la té qualsevol.

Com sempre, Scorsese fa gala del seu particular estil: moviments de càmera que semblen de videoclip, una forma de fer ressaltar els punts d'interès il·luminant descaradament un personatge o la magistral forma d'utilitzar la música…Tot això converteix el seu cinema en peces d'orfebre d'autoria personalíssima.

Però no escric ací per a emetre adulacions sinó crítiques i encara que assumisc que m'arrisque a ser qualificat d'heretge pels fans més acèrrims de la pel·lícula, crec que és la meua obligació haver d'apuntar, encara que solament siga un parell de coses, al meu entendre, millorables. Per a començar, tenint en compte el final de la pel·lícula, podríem dir que l'escena d'obertura del film és tramposa i quan dic tramposa em referisc que no s'ha d'enganyar l'espectador. Es pot explicar una veritat a mig fer, però mai una mentida, perquè si no, l'espectador es pot sentir enganyat. Sobre aquesta i altres pel·lícules de gàngsters es va fer la paròdia Jane Austen’s Màfia!, 1998 (Mafia, ¡estafa como puedas!, en la versió espanyola) on es fa especial insistència en aquesta escena (i quan dic “insistència” vull dir “paròdia”) en la qual veiem el protagonista de la pel·lícula volar per l'aire i aparèixer després totalment cremat per a reaparèixer solament uns minuts més tard amb tan sols una tireta a la barbeta. L'escena d'obertura de Casino és impressionant, però no és coherent per al que ocorrerà després i solament si la prenem des d'un punt de vista metafòric tindrà lògica.

D'altra banda, la durada de la pel·lícula és excessiva, cosa que no vol dir que siga insuportable, ni molt menys, com ja he comentat abans. Segurament aquesta història podria haver-se comptat amb mitja hora menys de metratge, però cal trencar una llança a favor dels responsables de la cinta ja que pel fet de tractar-se d'un guió basat en una història real hi ha la tendència d'explicar una sèrie de punts clau, cosa que en la ficció no ocorre perquè el guió sorgeix de la ment de l'escriptor i ell decideix quins elements inclou. Això mateix passa també en Un dels nostres. A més, el fet de narrar la història com si es tractara d'una crònica imprimeix més realisme a la cinta i fa que l'espectador s’identifique més amb la trama i acabe oblidant que està veient una pel•lícula.

En conclusió, Casino és una altra d'aquelles indiscutibles joies del cinema, no apta per als estómacs més sensibles i totalment recomanable per als cinèfils més voraços, que malgrat tenir ja uns quants anys continua estant tan vigent com el primer dia i és un perfecte exemple i resum de l'estil d'aquest mestre que és Martin Scorsese.

VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant


VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Edif. Germà Bernàcer
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464