Saltar apartados

La violència a escena


  • Peceras, de Carlos Be.
  • Companyia teatral: The Zombie Company.
  • Direcció: Carlos Be.
  • Vestuari: Antoni Delgado.
  • Coreografia: Elisa Morris.
  • Actors: Carmen Mayordomo, Fran Arráez, Iván Ugalde.
  • Paranimf, Universitat d'Alacant. 22/11/2012.
LA VIOLÈNCIA A ESCENA



Una crítica de Davide Mombelli

"Recordeu. Esteu a punt d'entrar en una de les nostres peixeres»: així ho adverteix el fullet informatiu de Peceras, obra teatral de Carlos Be representada el passat dia 22 de novembre en el Paranimf de la Universitat d'Alacant. «El contingut de la peixera pot ferir la vostra
sensibilitat. Si abandoneu el seu interior no podreu tornar a entrar". Resulta estrany aquest curiós Parental Advisory, sobretot quan es presenta la posada en escena: còmodes cadires al voltant d'una catifa a les quals estem convidats a seure, una tauleta amb dos pitxers de líquid groc (gin lemon: qui el va tastar ho sap), revistes del cor sobre un tamboret. Una música blues sona de fons, mentre esperem impacientment que alguna cosa ocórrega. Per fi dos presumptes espectadors (FranArráez i un excel·lent Ivan Ugalde) comencen a parlar amb un sospitós to indiscret. Quan s'alcen i arriben al centre del ring de cadires, el xou pot començar.

L'inici desconcerta una mica: un diàleg banal sobre actualitat sembla encaminar l'obra cap al cabaret. Un improbable ball i un karaoke
improvisat quasi ho confirmen. Però quan una veu en off introdueix el primer "quadre", una de les escenes per les quals s'estructura l'obra,
la representació pren un rumb inesperat. Coincideix amb el primer "fosc total" la brusca aparició del tercer i últim actor: entra així
en escena Carmen Mayordomo, sorprenent en el paper de Lidia; que, abillada completament de negre, es presenta amb un lliri a la mà,
la flor que segons el folklore creix en les tombes dels innocents executats per error. A partir d'aquest moment, l'obra fa un gir
extraordinari. "L'últim convidat" és una "víctima professional", pagada pels dos amics per a desfogar els seus instints més perversos i
tenebrosos. En aquest joc malaltís de crueltat gratuïta, l'espectador està convidat –o millor dit obligat– a participar: com a voyeur
forçat, no es pot escapar d'aquest "nou espai de recreació" que és la peixera.

L'obra ve a ser, per tant, una reflexió sobre la violència de gènere, sobre l'abús del fort contra el feble. I el que més inquieta
és que en la ficció aquesta injusta dialèctica està institucionalitzada, protegida per unes lleis que legalitzen el crim.
Joc i violència es confonen, com en Funny Games de Michael Haneke, i confonen alhora el públic.

La peculiar mise en scène pretén tallar la distància canònica entre espectador i espectacle, i ho aconsegueix: la ficció entra en l'espai de
la realitat, com la realitat envaeix l'espai de la ficció. Aquesta intimitat que embolcalla en un primer moment els presents, asseguts
tranquil•lament a l'escenari, es revira després en contra d'ells: la proximitat esdevé incòmoda, amenaçadora. Els actors saben molt bé
conduir aquest canvi de to: les vexacions que Brega pateix són molt creïbles, i el llenguatge corporal dels intèrprets és molt expressiu.
Peixeres busca l'espectador per a atrapar-lo en la seua xarxa sense deixar-li vies de fugida, potser d'una manera massa fàcil i agressiva
però, això sí, eficaç. L'autor Carlos Be, com ell mateix comenta en el seu blog, emmarca la seua obra en el corrent del teatre in-yer-face,
un tipus de representació que somou i impressiona el públic amb un llenguatge explícit i pertorbador, en què la crueltat és exhibida i ja no
ocultada darrere de la skené com en la tragèdia clàssica.

La música escollida s'amalgama molt bé amb el tema de l'obra. Encertada en particular l'elecció de Feelin' good, versionada per Muse: "Fish inthe sea, you know how I feel", canta Bellamy en el moment més àlgid de la representació.

Consumada finalment la violència, els dos botxins davallen de l'escenari i es perden en la foscor de la platea, acompanyats per les notes
alegres i iròniques de Gimme some lovin'. Queden atrapats en les invisibles parets de la peixera els fantasmes d'un món ficcional més o
menys futurible, un territori distòpic ja habitat pel desprotegit que ha patir sobre la seua pell, en un passat no massa llunyà, la terrible
banalitat del mal.

Fitxer adjunt: Peceras-2374IMG_6065


VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant


VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Edif. Germà Bernàcer
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464