Saltar apartados

LA CRISI DEL TEATRE SEGONS SEXPEARE

Sexpearemente de Sexpeare.
Companyia teatral: Sexpeare.
Intèrprets: Santiago Molero i Rulo Pardo.
Coreografia: Ricardo Santana.
Col·legi Major, Universitat d'Alacant, 27/02/2013.

La crisi del teatre, segons Sexpeare

Una crítica de Davide Mombelli

La companyia teatral Sexpeare va presentar el passat 27 de febrer en el Col·legi Major de la Universitat d'Alacant l'espectacle Sexpearemente. No és casualitat que en el títol estiga inclòs el nom del duo còmic compost per Santiago Molero i Rulo Pardo, ja que la peça teatral és una espècie de retrospectiva que ens mostra la història d'aquesta companyia, nascuda fa divuit anys a Madrid. El plantejament i l'elecció de la matèria narrativa podria desconcertar una mica, si no fóra pel fet que Sexpearemente no es limita a ser la crònica d'una panoràmica de la vida de dos joves actors, sinó que pretén oferir una diagnosi del teatre espanyol contemporani. La referència a les retallades, a la vulgarització de la societat, a la decadència de la cultura són, doncs, obligatòries. Però Santi i Rulo (aquests són els noms dels alter ego ficcionals dels actors) tenen la delicadesa de no caure en la queixa directa, i disfressen el missatge de fons gràcies a una comicitat intel·ligent i lúcida. Altrament dit: denuncien divertint.

L'espectacle es presenta com a “humor surrealista”. Per sort, Santi i Rulo aconsegueixen fugir de la ja fàcil retòrica de la “trobada casual d'una màquina de cosir i un paraigua sobre una taula d'operacions”: la comicitat del duo traspua majorment en el pla lingüístic, més que no pas en el visual, encara que també tinga la seua importància en l'escenificació. La invenció lèxica és extravagant però mai excessiva: calamburs, nonsense i acudits s'alternen amb un ritme increïblement sincopat al principi, i després més distès. Els dos saben fer riure, i el públic els ho agraeix. Els personatges ironitzen repetidament sobre la “furgoneta” actual, terme usat per a substituir l'irritant i pesat grecisme amb el qual es coneix la present conjuntura econòmica i social (respectem-los i no pronunciem la paraula tabú), recurs que els permet iniciar una sèrie de divertides substitucions de paraules.



Sexpearemente s'obri amb un brevíssim esquetx, que, en la dinàmica de la ficció, és la real obra teatral. Aquesta dura poc més de deu minuts, en els quals un extravagant llibreter, Ramón, intenta col·locar en va uns llibres en una invisible prestatgeria, per a “posar la cultura al seu lloc”, una tasca de titans que no aconsegueix desanimar l'impertèrrit empleat. En aquesta improbable llibreria fa irrupció també García Lorca, personatge que dóna motiu a una successió de divertits gags.

Després d'aquesta representació, Santi i Rulo es despullen de les seues disfresses per a presentar-se com a actors. Apareixen així darrere d'un teló en miniatura (al·lusió a les retallades?) posicionat al centre de l'escenari, i es prenen seriosament allò del “teatre en el teatre”. Comença, doncs, la història de la seua companyia, una pseudoautobiografia que ens obsequia amb moments molt còmics, com una estrafolària La casa de Bernarda Albañil o un Hamlet escenificat en cinc minuts. La brevetat és la característica comuna de totes aquestes representacions, una qualitat que, amb tot, els dos actors s'obliden quan, en un excés d'autoreferencialitat, allarguen potser massa el relat de les seues pròpies vides (fictícies). L'obra arriba a fluixejar just en les escenes conclusives, potser per l'amuntegament incessant, i un pèl compulsiu, d'acudits i situacions còmiques. No obstant això, el final aconsegueix rescatar l'última mitja hora d'espectacle, que es tanca circularment: els dos actors, que tornen a ser els personatges inicials, abandonen l'escena travessant un mar simbòlic gràcies a un pont fet de llibres, una nota esperançadora en un panorama que ens han pintat com a apocalíptic.

Extraordinària va ser la interpretació tant de Rulo com de Santi, encara que aquest, cap al final de l'obra, va acusar una mica el cansament, potser per l'aclaparador ritme dramàtic.

En definitiva, aquesta peça ens permet riure'ns de les nostres pròpies desgràcies: esclafint una riallada catàrtica, podem reflexionar sobre el (mal) estat de la cultura actual, irònicament i Sexpearement.

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464