Saltar apartados

Infinits mites clàssics


  • Aquel aire infinito, de Lluïsa Cunillé.
  • Direcció: Paco Zarzoso;
  • Disseny il·luminació: Toni Sancho;
  • Intèrprets: Lola López i Toni Sancho,
  • Companyia Hongaresa de Teatre
  • Col·legi Major (Universitat d’Alacant), 14/11/2013

Infinits mites clàssics

Una crítica d'Enrique Lomas

Lluïsa Cunillé, escriptora dramàtica que acumula diversos premis entre els quals el Premi Nacional de Teatre de Catalunya (2008) i el Premi Nacional de Literatura Dramàtica (2010, justament per aquesta obra). La també reconeguda Companyia Hongaresa de Teatre. I el seté dia de la vint-i-unena edició de la ja consolidada Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis d’Alacant. Amb aquestes tres referències com a punt de partida, les expectatives sobre la representació de l’obra Aquel aire infinito (estrenada al 2003) eren molt grans.

Quatre escenes que tenien dos fils conductors comuns: Ulisses i la reflexió filosòfica sobre l’ésser humà. Un text carregat d’apriorismes condicionats per la identificació dels personatges amb seus referents grecs (Electra, Medea, Fedra i Antígona), però sobre el quals només existia alguna xicoteta pinzellada i que ens obligava a descobrir noves motivacions i inquietuds, a voltes poc relacionades amb la tradició clàssica i que en dificultava la identificació. Una interpretació acurada i brillant de Lola López (amb la diversitat de registres que requerien els quatre personatges femenins posats en escena) i Toni Sancho (un Ulisses atemporal) que transmetien a uns personatges coneguts (els referents grecs) i nous alhora.

Els clarobscurs en la il·luminació atorgaren un ambient decadent i en sintonia amb la voluntat de dificultar les reflexions sobre els sentiments i els actes humans, uns jocs que tenien un lloc molt més important que el cromatisme lumínic, al nostre parer, irrellevant i poc intens. Aquesta idea dels clarobscurs es veia reforçada amb el negre dels vestuaris i de l’espai escènic, sobris tots dos, que incidien sobre la pena que pesava sobre els personatges en una aposta per la introspecció.

Pel que fa a la música, es van triar els primers versos de la cançó "Y yo qué culpa tengo", del cantaor barcelonés Miguel Poveda, la lletra de la qual incideix igualment en el reforçament de la duresa de la vida dels personatges. En canvi, els sons d’ambient van ser reemplaçats per unes didascèlies escrites en una projecció, prescindibles per estar incorporades en les declamacions dels actors.

Com és habitual en la dramatúrgia de Cunillé, la importància del text és absoluta. Es construeix amb delicadesa, a voltes d’una enorme sonoritat poètica, que ens porta a descobrir la condició humana en una ciutat deshumanitzada que pren alguns mites grecs com a excusa per a parlar de l’ésser humà actual. I aquest és, sens dubte, el gran mèrit d’aquesta obra.

Fitxer adjunt: Aquel aire infinito-2651IMG_2107


VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464