Saltar apartados

EL SOL ES PON PER A TOTHOM



EL SOL ES PON PER A TOTHOM


Una crítica de 'Sunset Boulevard', per José Manuel Payá

Apareix el logo de la Paramount, la imatge es fon a negre i veiem una vorera d'un carrer qualsevol, però quan la càmera baixa no és un carrer qualsevol: és Sunset Boulevard. La càmera es desplaça lentament per la carretera mentre apareixen els títols de crèdit. Quan acaben de passar, la càmera s'alça i veiem com, des del final del carrer, uns quants vehicles policials s'acosten a tota velocitat i en el moment que l'últim supera la posició de la càmera, aquesta pivota frenèticament com arrossegada pel corrent. Els vehicles travessen una avinguda icònica sembrada de palmeres i finalment penetren veloçment en el terreny d'una luxosa però decadent mansió. Hi ha un home mort a la piscina i ell és qui narra la pel•lícula… La primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula vaig pensar: «I ara què se’n farà? Si ja sabem com s’acaba!», i immediatament després em vaig estremir en pensar que, si el Senyor Billy Wilder es podia permetre el luxe de començar pel final, és que m'estava enfrontant a una pel•lícula d'aquestes que conten "alguna cosa més", i efectivament, així va ser.

Billy Wilder va ser un director nord-americà d'origen austríac. Va haver d'abandonar Berlín, on va treballar com a cronista durant una època, quan Hitler va pujar al poder i es va refugiar primer a França i posteriorment als Estats Units. Va viure en la més absoluta misèria durant un llarg temps juntament amb l'actor Peter Lorre –a qui va conèixer a França– fins que va aconseguir treballar com a guionista per a la Paramount. El seu mestre va ser el prolífic i prematurament desaparegut director de cinema Ernst Lubitsch. Wilder va escriure unes seixanta pel·lícules i en va dirigir vint-i-sis, de les quals vint-i-una –ni més ni menys que vint-i-una!– van obtenir nominacions als Oscar i li van procurar sis premis de l'Acadèmia al llarg de la seua carrera. Va dirigir grans joies de tots els gèneres com Irma, la douce (1963), amb uns impagables Jack Lemon i Shirley McLane amb els quals havia treballat tres anys abans a L'apartament (1960), Some like it hot! (1959) o Perdición (1944). Curiosament va passar els últims vint-i-un anys de la seua vida sense dirigir cap film perquè les companyies asseguradores el consideraven massa gran i no volien córrer cap risc. Així que, al mateix temps que va ser una denúncia de la situació de moltes de les estrelles de Hollywood del moment, tristament, Sunset Boulevard va ser també una mena de presagi del propi final del director.




La pel·lícula explica la història d'un guionista de segona fila (William Holden) que, fugint dels seus creditors, acaba coneixent una vella glòria del cinema mut que viu oblidada en la seua mansió des de l’aparició del cinema sonor (Gloria Swanson). Entre ells sorgirà una estranya relació de dependència que els portarà a tots dos per camins que no esperaven. Gloria Swanson aprofita aquesta pel•lícula per explicar la seua pròpia història i denunciar la situació en què van viure molts actors amb la transició al cinema sonor. De fet, en la pel•lícula trobem també, entre altres, el gran Buster Keaton i el no menys gran Erich von Stroheim, artífex de la impressionant Avarícia (1924), els quals també aprofiten la cinta com una espècie de venjança o denúncia de les seues pròpies situacions. També hi apareixen, encara que no amb les mateixes implicacions que els anteriors, el director Cecil B. De Mille, rodant (realment) la seua pel•lícula Sansón y Dalila als estudis Paramount. La pel•lícula és avui una de les més importants de la història del cinema, però en el seu moment va tenir una acollida una miqueta desoladora, sobretot per a Wilder que, arran d'una primera projecció a Illinois, va decidir canviar l'escena inicial de la pel•lícula, en la qual originalment assistíem a la conversa entre els cadàvers d'un dipòsit, els quals s'explicaven entre ells com havien mort cadascun. Aquesta escena no va ser entesa pel públic i van acabar esclatant a riure perquè es pensaven que era una situació còmica i no entenien el dramatisme amb què Wilder pretenia carregar la seqüència. Finalment va ser substituïda per l'actual del cadàver en la piscina, que, per cert, va implicar un desafiament tècnic impressionant, atès que Wilder volia situar el punt de vista dins de la piscina, però això comportava gravar des de sota l'aigua, cosa que encaria molt l'escena i es podien produir danys en els equips. Finalment es va utilitzar un immens espill que es va col·locar en el fons de la piscina i es va rodar la imatge que s’hi reflectia des de fora, amb un resultat tan impecable que fa pensar que no hauria quedat millor si s'haguera fet d'una altra manera.

Per cap concepte ningú hauria de perdre l’oportunitat de veure aquesta pel·lícula, és una delícia tècnica i també artística, al mateix temps que constitueix una arma carregada, el tret de la qual no deixarà a ningú indiferent. Es fa necessària l'al·lusió a The Artist (2011), que tracta exactament el mateix tema i va ser un gran èxit. Això sí, necessàriament empal·lideix davant de l'obra de Wilder, de manera que, si us ha agradat la pel·lícula de Michel Hazanavicius, no us hauríeu de perdre l'obra mestra de Billy Wilder.

En el cicle, dedicat als cineastes Paul Thomas Anderson, Ford i Billy Wilder, entre altres, també podrem veure: Magnolia (Paul Thomas Anderson; 1999) dijous 20 de febrer, Boogie Nights (Paul Thomas Anderson; 1997) dijous 27 de febrer, Lost Patrol (La patrulla perduda, John Ford; 1934) dijous 6 de març, Cat People (La dona pantera, Jacques Tourneur; 1942) dijous 13 de març, Jaws (Tauró, Steven Spielberg; 1975) dijous 20 de març, Signs (Señales, M. Night Shyamalan; 2002) dijous 27 de març, Sunset Blvd. (El crepuscle dels déus, Billy Wilder; 1950) dijous 3 d'abril, The bad and the beautiful (Cautivos del mal, Vincente Minnelli; 1952) dijous 10 de març, Barton Fink (Joel & Ethan Coen ;1991) dijous 8 de maig i The player (El joc de Hollywood, Robert Altman; 1992) dijous 15 de maig.

Fitxer adjunt: Sunset Blv-2760índice2


VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464