Saltar apartados

Idees cantades: Joan Amèric al Col·legi Major




Idees cantades: Joan Amèric al Col·legi Major

Una crítica de Ferran Riesgo

Segons www.enciclopèdia.cat, 'Nova Cançó'» es pot entendre com el moviment "articulat entorn de la reivindicació idiomàtica i d’uns pressupòsits ètics de caire democràtic". Els noms centrals de la primera nòmina de cantautors, tan clarament antifranquista, no van entrar en cap cànon, ans al contrari, en van forjar un de nou: Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa… A més de la coherència formal i sonora, que trobava les seues arrels en la chanson de mestres com Brassens, Brel o Moustaki, el vincle més clar entre aquests quasi solistes és ideològic, reivindicatiu, vivencial. Aquests discursos de pressupostos diàfans, que es poden resumir a cantar en contra de o en defensa de, van sonar amb un esclat especial els anys setanta i els primers vuitanta, quan els objectes de denúncia estaven especialment clars i el fet, o si més no, la forma de denunciar-los, eren en part nous. Els últims sospirs del règim a Espanya van coincidir amb una violenta metàstasi de dictadures a l’Amèrica Llatina, i els cantants catalans van trobar els seus semblants a l'altra banda de l'Atlàntic. El projecte de veus com les de de Parra, Sosa, Viglietti, Rodríguez i uns quants altres, va córrer paral•lel al dels llevantins, a voltes en els mateixos escenaris. Els concerts acabaven amb tancaments policials imprevistos, amb detencions, amb ferits. Les cançons eren himnes.

Fidel als seus orígens, Amèric, que es va foguejar fent de teloner de Llach, ha armat tota la seua discografia a partir d'aquests mateixos temes i principis: reivindicació idiomàtica i pressupostos ètics (i l'amor, que no pot faltar en el gènere). Pertany a una segona generació d'artistes, poc distanciada en el temps, que es proposa portar la torxa dels pioners que van retirant-se de l'escena. El concert del passat dia 19 era el primer en la Comunitat de la gira de presentació de DIRECTAment, el seu últim disc –un directe que recopila temes d'altres discos, i alguns de nous–, aparegut ja el 2010. Acompanyat a partir de la tercera cançó per Borja Penalba (guitarra, acordió, cors i percussions electròniques), el cantautor va oferir un repertori reduït en nombre, però llarg –quasi dues hores– en durada: va parlar llargament entre tema i tema, va resoldre amb desimboltura els problemes de so, i va connectar ràpid i molt amb un públic que havia acudit, això sí, més que disposat a connectar, i va corejar tornades, va fer palmes i va riure tots els comentaris del músic.

La interpretació d'Amèric va ser irregular, amb desafinades ocasionals i freqüents xerrics a la guitarra, però en general va saber traure partit a la seua veu neta i a la senzillesa de les seues estructures. Penalba, per la seua banda, va estar impecable, i el domini del gènere per part de tots dos va quedar palès: sàviament van usar els recursos, escassos, d'un duo acústic, i van aconseguir moments veritablement elevats, com en els tancaments de «Llavis de sal», «Perquè sóc poble» o «Parlant de sirenes», dedicada als amics pescadors. Amèric es va cuidar d'agrair a la UA i al vicerectorat la seua confiança i suport a la cultura valenciana; «això, hui dia, és quasi un miracle», valorava el cantant. D'altra banda, en els llargs, llargs monòlegs que separaven les cançons, l'alzireny va arremetre contra la classe política, contra l'imperialisme americà, contra la corona… Les paraules més dures, amb tot, van ser per als governs de la Comunitat, als quals va acusar de «infiltrar-se a les institucions amb l’única intenció de destruir-les», comparant la cínica defensa del valencià de Rita Barberá amb el discurs d'un membre del KKK animant els negres a lluitar pels seus drets. Si pot haver-hi un delicat equilibri entre idees i música en la cançó d'autor, si cal dir que seria desitjable aquest equilibri, Amèric no el va buscar o no el va saber trobar.

Encara que va manejar el ritme del concert amb una laxitud excessiva, aquesta no va ser mal rebuda, i la naturalitat i l'experiència justifiquen de sobres una manera procedir còmplice amb l'auditori. Són l'ominosa escassetat de públic i la seua avançada mitjana d'edat, no la seua resposta, allò que quadra malament amb la trajectòria i el prestigi del cantautor. No fa un any encara, en el Concert per la Llibertat de juny de 2013, Amèric cantava al costat de Joan Isaac «A Margalida», en memòria de Puig Antich, davant d’un Camp Nou ple a vessar i que podia murmurar la lletra a l'uníson i sentir-la com a pròpia. Alguna cosa hi havia allí que va faltar ací, i no era l'estadi. No hi ha dubte que els discursos que es construeixen en contra de i en defensa de continuen tenint ple sentit, més a la Comunitat Valenciana; per tant, què falla? És difícil dir-ho. Un entra a un concert com el d'Amèric amb la sospita portada de casa, amb la intenció un poc maliciosa de prendre el pols a la vella Nova Cançó, però ix sentint-se obligat a prendre-li’l a la consciència i a la implicació de la massa social de la Terreta. Tots dos diagnòstics són alarmants.



Set list:

1. L’inefable
2. Divina i humana
3. Paula
4. Despert per a somiar
5. La gran mentida/partida
6. Llavis de sal
7. Vine
8. La idea podria enamorar-te
9. Tres històries
10. Perquè sóc poble
11. Parlant de sirenes

Bis: Que mes podria dir-te

Fitxer adjunt: Joan Amèric-2759IMG_3169


VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464