Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Una divertida ginocràcia: Las asambleístas d'Aristòfanes arriben a la UA

Una divertida ginocràcia: Las asambleístas d'Aristòfanes arriben a la UA

Las asambleístas d'Aristòfanes, Universitat d'Alacant (20/05/2014).
Companyia: Aula de Teatre de la UA
Direcció i adaptació: Ricardo Arqueros.
Intèrprets: Nara Gómez, Daniela Mínguez, Tania Jiménez, Irina Sempere, Ángela Navarro, Fátima Rocamora, Chari Sansano, Marta García, Neus Fuster, David Pacheco, Enric Piera, Ramón Madrid, Nahuel Montoya.
Il·luminació: Jordi Chicoy Mira. Escenografia: Cosecosas.

Una divertida ginocràcia: Las asambleístas d'Aristòfanes arriben a la UA


Una crítica de Davide Mombelli

Aristòfanes és ja un habitual en les taules alacantines. Si fa any i mig la companyia l'Aula de Teatre Clàssic va tornar a proposar Lisístrata, el passat dimarts 20 de maig va estrenar, del mateix comediògraf, Las asambleístas. Aquestes dues comèdies, apart de l'autoria, tenen molts elements en comú, tant estilístics (és obvi) com argumentals. En les dues són les dones les que “porten els pantalons”: en Lisístrata, les ateneses eviten un conflicte entre polis convocant una vaga de sexe; en Las asembleístas, Paraxàgora i les seues companyes, disfressades d'homes, aconsegueixen que l'assemblea aprove unes mesures extraordinàries per les quals es transfereix a les dones el control dels assumptes d'estat. Aquest és l'inici de la comèdia, del qual parteix Aristòfanes per a filar una narració dramàtica repleta d'acudits i situacions còmiques, jugats sobretot en l'explotació intel·ligent dels tòpics amb els quals se solen descriure les idiosincràsies de tots dos sexes. Aquesta “ginocràcia” és el resultat de la posada en escena d'un món a l'inrevés, dominat ja no pels corruptes polítics masculins, sinó pel bon sentit de les dones. El nou sistema social que elles volen implantar, cosa que aconsegueixen, és radicalment diferent de l'anterior: s'institucionalitza una comunitat de béns, inclosa la participació equitativa en les relacions sexuals per part de vells i lletjos, tant homes com dones, assegurada per la legislació. I aquest sembla ser el tema que més afecta els ciutadans, i sobre el qual Aristòfanes gasta els seus millors cartutxos humorístics.

El director Ricardo Arqueros, que es va encarregar també de l'adaptació del text original, va voler modernitzar l'obra. El teló de fons ja no és l'àgora d'una polis, sinó el modern parlament grec. En efecte, l'acció es desplaça només cronològicament, fins als “convulsos” anys 60 del segle XX, decenni de profunds canvis socials i en el qual el feminisme cobra una puixança i una visibilitat sense precedents. L'actualització funciona, com funcionen també els canvis lingüístics i els anacronismes semàntics proposats per Arqueros. Els acudits, així, es revitalitzen, cosa que el públic va agrair bastant.

En general, les actuacions van ser bastant convincents. Si bé la representació va començar una mica en la corda fluixa, de seguida els ritmes es van fer més ràpids i sincopats, gràcies també a la soltesa (i a l'habilitat, en alguns casos) dels actors, els quals, recordem-ho, són (quasi) tots amateurs. Chapeau.

Quant a la il•luminació, allí s'han manifestat alguns problemes, pel fet que la representació va tenir lloc en obert, en el paranimf de l'Aulari II del campus, una elecció lloable i que sublima el concepte de “teatre universitari”: teatre fet per universitaris just en el cor de la Universitat. Així, l'espai obert (un autèntic amfiteatre) va ocasionar una suggestió quasi arqueològica i, alhora, algun que un altre contratemps: coses de l'en plein air. En efecte, la funció es va retardar mitja hora, perquè es fera més fosc i els efectes lumínics (camps de llums monocroms projectats en un teló blanc) es perceberen en tota la seua esplendor. Potser l'espera no va valdre tant la pena…

La elecció dels temes musicals (Otis Redding, The Animals, Aretha Franklin, etc.) va ser afortunada; menys, crec, com van ser inserits en la representació, ja que en diverses ocasions els balls dels actors interrompien abruptament el ritme dramàtic.

En definitiva, malgrat els petits problemes tècnics, la funció va ser un èxit. El públic ho va passar d’allò més bé i, us ho promet, en alguns moments va riure per les butxaques: i això és l'important, sobretot, no cal dir-ho, en el cas d'una comèdia. I aquest èxit és també prova que la facilitat amb què es poden actualitzar les obres d'Aristòfanes és sorprenent. Això és mèrit, en particular, de l'autor, que va ser capaç de donar vida a uns personatges tipificats que sobreviuen a la incúria del temps; però també de la història i de la incorregible actitud de l'home: de corrupció, n’hi havia en l'Antiga Grècia, i de polítics corruptes n’hi ha avui, i bona cosa… En fi, en tot arreu (i en tots els temps) se’n fan, de bolets, quan plou.

VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant


VEU Revista Cultural de la Universitat d'Alacant
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Edif. Germà Bernàcer
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464