Saltar apartados

Artistes que brillen


Crítica de l'exposició La llum del Mare Nostrum. Homenatge a Eusebi Sempere, per Minerva Sánchez

Artistes que brillen

En commemoració del trentè aniversari de la mort de l'artista d’Onil Eusebi Sempere, el Museu de la Universitat d'Alacant acull (fins al 28 de març) l'exposició Llum del Mare Nostrum. En aquest homenatge podem trobar obres de nombrosos artistes amb un comú denominador, l'acusada influència de la llum i el mar en les seues obres.

En aquesta exposició, artistes de tots els corrents s'apleguen per a homenatjar un dels pintors més influents del Llevant i amb una gran trajectòria a l'estranger, aportant les seues obres més lluminoses i, per què no, en gran grau mediterrànies, ja que la majoria d'ells van nàixer al costat del mar.

El 1953, Eusebi va decidir trencar amb la figuració i formar part del corrent cinètic. No obstant això, l'abandó de l'art figuratiu no li va impedir introduir la llum real en les seues composicions per a "fer vibrar la llum i donar profunditat a les seues creacions pictòriques" dels anys cinquanta per a no tornar a desprendre-se’n mai. Ni tampoc de la natura, ja que va ser una línia temàtica que no arribaria a abandonar en cap moment.

Per aquesta raó, la llum i el mar són els ingredients bàsics sobre els quals es basen nombroses obres com Sense títol (2011) de Rafa Macarró. L'obra de l'artista madrileny (una procedència singular dins de l'exposició) ens trasllada a una habitació color blau oceànic sobre la qual hi ha quatre simpàtiques i estrambòtiques figures carregades de narració. El fons s’obté amb relleus i superposicions que articulen la il·luminació configurant una composició amb perspectiva i profunditat pròpies, tal com solia fer Eusebi en les seues geometries amb llum natural o els seus "relleus lluminosos".

De la mà de Pep Garró i el seu collage El mar, la xiqueta i la mascota (2014) trobem l'expressió literal del mar alacantí. En l'obra podem apreciar la fotografia d'una xiqueta que, intervinguda pictòricament, posa al costat d'una espècie de criatura del futur. La composició, que data de l’any passat, sembla una seqüela de la seua col·lecció Nàufrags (2012), protagonitzada per éssers perduts que sobreviuen en un món que ja no és el seu.

En el recorregut per La Llum del Mare Nostrum trobem també un dels Postludios (1999) del pintor de la geometria impossible: José María Yturralde. A través d'un perfecte degradat blau, l'artista estableix una metàfora sideral del que ell denomina, amb un concepte de l'astronomia, la matèria polsant. És a dir, el procés d'expansió perpètua; l'entropia a la qual només pot interposar-se la vida; i en aquest cas, el marc. Per a Yturralde, el centre de tot aquest procés expansiu ve determinat, com no podia ser altrament, per l'explosió lumínica.

I si parlem d'universos en expansió, no podem passar per alt l'obra de Ferrer i Martorell Ritmes d’expansió (2014). L'obra ens trasllada a un moment congelat dins d'una evolució dinàmica de formes que esclaten. Tot un univers oceànic gràcies al color blau i a la figuració aquàtica, generada pel metacrilat i els seus relleus que, al costat de les circumferències del fons, recreen tot un seguit de bombolles aquàtiques. Els relleus del metacrilat i la transparència del material creen centelleigs que fan brillar la llum, tan present en aquesta exposició.

D'altra banda, Mompó recrea un acte tan quotidià com és el de mirar els núvols. Ho fa a través d'una composició bàsica en la qual el blanc és, com en la majoria de les seues obres, el color predominant. I és que tan sols a partir de la monocromia, Mompó és capaç d'acusar la influència de la llum tan característica dels artistes mediterranis com ell.

L'obra Espai ambigu (1995) representa la presència d'un dels companys d'Eusebi en el Grup Conca. El seu autor, Antonio Lorenzo, materialitza les inquietuds abstractes de la seua generació mitjançant objectes integrats en una composició marítima en la qual aconsegueix l'harmonia entre materials, textures, línies, punts o grafismes en un espai, amb cert ordre geomètric, en el qual hi ha lloc per a tot tipus d'experimentació.

I continuant amb els fons marítims, no podem deixar d'esmentar el gadità Vicente Vela i la seua obra Fons mediterrani VI (1994). Es tracta d'una de les seues anomenades "natures mortes" al costat de la qual apareixen multitud d'objectes mecànics, tecnològics i artístics amb cert aire futurista. Nombrosos objectes acumulats en el fons del mar ens traslladen a espais remots i temps inexplorats, a les estàtues clàssiques en contraposició a la ferralla del present.

Criden l'atenció altres obres amb un alt component crític i social com Arc de Sant Martí (2002) de l'expressionista figuratiu Antoni Miró o Mar en Calma (2004) de Juan Cuéllar, en la qual es visualitza l'equilibri transitori al qual necessita arribar qui ha de fer amainar les seues agitades aigües amb comprimits.

No hi ha dubte que es tracta d'una exposició molt ben articulada, en la qual la cohesió entre tanta diversitat tècnica i de corrents artístics ve marcada per la llum, el mar i la natura. En aquest sentit, el mateix Eusebi solia dir: "Jo crec que la natura és el principal tema de tota obra: ix d'ella perquè estem immersos en ella".

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464