Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Carreró sense entrada: una crítica de 016 ejercicio fallido para mujeres

Carreró sense entrada: una crítica de 016 ejercicio fallido para mujeres

016, Ejercicio fallido para las mujeres de Fulgencio M. Lax
 Intèrprets: Laura Miralles, Morgan Blasco. Direcció Fulgencio M. Lax.
24 de novembre.
Paranimf de la Universitat d’Alacant.

Carreró sense entrada

Una crítica de Benito E. Valero 016 Ejercicio fallido para mujeres


En la vespra del dia contra la violència de gènere s’estrena al Paranimf una proposta teatral l’autor de la qual, Fulgencio M. Lax, subscriu l’avui majoritària hipòtesi que la violència de gènere enfonsa les seues arrels en el sistema cultural i en els valors d’una societat tradicionalment masclista. Potser per aquest motiu l’obra evita aprofundir massa en els detalls personals o en les intimitats d’una parella que acaba enfonsant-se en l’espiral de la violència, i així deixa lloc a la denúncia del sempitern esquema de dominació masculina.

Per a fer el seu text, l’autor/director disposa en l’escenari poques cadires, uns plàstics blancs que, quan l’actor els manipula, imiten el so d’una pluja malastruga, i finalment, a la dreta de l’espectador, una paperera plena de llandes buides i despulles del marit, desordre metonímic de la situació psicològica d’aquest. L’estructura de l’obra es desplega sobre diverses escenes no necessàriament connectades cronològicament, fet que pot desconcertar l’espectador, que a més assisteix a un espectacle dut a terme per dos actors que es desdobleguen en diversos papers: unes vegades encarnen la parella antagonista, d’altres són mers narradors dels fets, i també hi ha lloc per a dislocar l’acció i representar una parella diferent que es troba per casualitat, encara que sobre aquesta nova amistat s’intueixen les ombres dels personatges anteriors. Ell (Morgan Blasco) atrapa el públic amb la dicció i la gesticulació, i ha depurat amb mèrit els excessos que el gest violent exigeix. Ella (Laura Miralles) complementa l’actor i, encara que el paper que fa es presta menys a l’exhibició, segons progressa l’actuació aconsegueix recolzar-se sobre una candidesa mutilada que resulta efectiva, especialment quan repeteix en aparts les frases violentes del marit, que com un clau assageten l’espectador. Els llums i la música es preocupen d’anunciar la tensió, i predominen les notes dissonants i les opacitats lumíniques amb l’obstinació d’acompanyar l’anunciat episodi fosc. En ocasions, el vestuari i el maquillatge cobren un protagonisme macabre, però sobre aquests destaca un element de l’utillatge: quan Ella abandona la llar, o el cau del monstre, hi porta una maleta i una pala que, com la pistola de Txékhov, aparenta ser un herald de la desgràcia.

No sabria dir si l’incompliment de la màxima de Txékhov és un error estructural o l’intent de donar lloc a una esperança. La veritat és que el text descansa sobre diverses ambigüitats que en part multipliquen les possibles interpretacions. La més feridora és la incertesa sobre l’origen de la degeneració de la parella: sabem que ell és violent, beu, que s’equivoca en els regals masclistes, que hi ha un refredament passional, que la rutina esdevé en letalitat… Però queda a segons el parer de l’espectador imaginar què va desencadenar la violència, per què aquesta parella se’ns presenta ja en un carreró del qual desconeixem l’entrada. L’autor prefereix tirar pilotes a l’estructura social patriarcal (dependència econòmica de la dona, tolerància de la restricció de la vida social, gelosia derivada de la necessitat de controlar) i deixar sense clímax argumental la relació difunta d’Ell i Ella.

016
016b
016c



El text aconsegueix momentàniament cotes de poeticitat en poblar els monòlegs de metàfores que expliquen el buit existencial i la falta de comunicació que inunda la parella. El desert, el carrer llarg i sense desembocadures, les petjades, les ombres… Aquestes subtileses es tornen verb obert i sagnant en les discussions, on aflora el conflicte i, com era d’esperar, la desaforada agressivitat d’Ell, incapaç de comprendre’s ni tan sols a si mateix.

Com anuncia la primera escena, en realitat la violència irromp del silenci, de la incomunicació. L’altre esdevé un estrany; l’estrany, un enemic. El dolor callat genera l’úlcera que acaba sagnant en el rostre de l’actriu, i es tanca una obra amb un missatge de denúncia que ha pretès fer visible la incomoditat de la violència, el tabú de la intimitat estripada, el pathos situat fora de l’escenari però publicat amb periodicitat funesta en els informatius.

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464