Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • "Acrobàcies militants". Ressenya de "Ambar", per Jorge Ruipérez

"Acrobàcies militants". Ressenya de "Ambar", per Jorge Ruipérez

Alacant, 17 d'octubre de 2016

Ambre. Cia. Botproject.

Direcció: Ángel de Miguel.
Intèrprets: Lucas Ruiz i Iván Serrano.
Producció: Lucas Ruiz.
Escenografia i atrezzo: Lucas Ruiz.
Disseny de maquillatge i vestuari: Raquel Climent.
Animació: Juan Ruiz.
Tècnic i disseny de llums: Juan Ruiz.
Composició musical: Iván Serrano i Lucas Ruiz.                                      
28 de setembre de 2016. Paranimf de la Universitat d'Alacant.

Acrobàcies militants

Per Jorge Ruipérez Ponts

Una figura sura en l'aire. Titil·len els seus peus sobre una taula mal feta que intenta  equilibrar-se en el ball d'una pilota. La silueta trenca el silenci: “Tant com estime la terra, ai mare! / I no vull ser llaurador, ai mare!”. És la poderosa “Cançó del llaurador”, d'Ovidi Montllor. Sòbria, enigmàtica, a mesura que aquella forma flotant entona els versos, la cançó es converteix en una força plomissa; invisible, ha aparegut una altra figura: “Si no em compren un tractor, ai mare! / Que els xiquetes del poble, ai mare! / No em volen veure amb la mula”. Un audiovisual mostra l’artista conduint un cotxe de luxe al costat d’una bella dona; mentrestant, l'equilibrista real, el que lluita per mantenir l’exercici davant del públic, arredoneix aquesta breu performance caient definitivament a terra. Comença així, suggeridor, crítica, Ambre, el nou projecte de la companyia de circ contemporani Botproject, que va cloure el Festival Circarte 2016.

"Què és el circ contemporani?", es pregunta llavors l'acròbata. El pròleg ja ha quedat arrere i una destrellatada música en directe apunta el to de la primera aproximació a la qüestió, el d'una conferència o demostració pedagògica amb ingredients clownescos. Un lúcid joc de caràcter tradicional que és executat amb certa tosquedat, igual que molts dels gags de la peça: graciosos, sí; espontanis, sí; però accelerats, bruts i amb cert aire de safareig. No obstant això, aquesta mena de falsa ponència permet assenyalar la columna vertebral de l'espectacle, és a dir, l'establiment d’una dialèctica entre el circ clàssic i l'actual.

Així, l’epicentre de l'escenari, el de la peça en la seua globalitat, és un gran llit elàstic on Lucas Ruiz es mou amb una eficàcia superlativa: d'una banda, és capaç de crear tensió amb les seues arriscades acrobàcies, cosa difícil atenent a les condicions del Paranimf; d’una altra, aconsegueix impregnar els seus exercicis amb l'essència dels dos estils circenses que configuren aquesta dialèctica clàssic-actual. Per la seua banda, Iván Serrano, ajudat d'una taula de mescles i la seua desimboltura natural –on la peça busca suport constantment, en part originant aquesta comicitat poc acurada–, va construint capa a capa espais sonors que també s'alineen amb el passeig entre tradició i modernitat. Els dos artistes són efectius en els seus àmbits, acrobàcia i música, però, com ja s'apuntava, acusen imperfeccions quan la naturalesa sincrètica d'Ambre els exigeix abordar disciplines com la interpretació o el clown, tan complexa com la més arriscada de les piruetes.

Aquesta circumstància, en gran manera, cala en l'esperit de l'espectacle. El director, Ángel de Miguel, intenta embastar els exercicis acrobàtics, les cançons, els números còmics i els audiovisuals amb un esbós de teatralitat. Per a fer-ho disposa d’episodis performatius interessants, com l'esmentat pròleg; amb el diàleg entre estils circenses, sobre el qual orbiten els diferents números; no obstant això, l’aspecte teatral es difumina en una atmosfera massa de pa sucat amb oli, en números que se succeeixen amb poca organicitat, sempre a la saga de grans efectes escenogràfics. Malgrat tot, la teatralitat sobreviu. I ho fa gràcies a una sòlida coherència discursiva, ja que la majoria d'elements que vertebren Ambre acaben reposant en la idea que el circ contemporani ha de recuperar part del clàssic, alliberar-se de cotilles i, sobretot, rebutjar la seua línia més mercantilista encarnada per “certes companyies canadenques”. La referència a El Circ del Sol sembla ineludible, fins i tot un dels números acrobàtics està construït a imatge i semblança seua, precisament el mateix que culmina amb el gimnasta embolicat en sacs de diners i una projecció que diu: “es ven”. Aquestes idees, més o menys pamfletaris, més o menys maniquees –caldria debatre sobre companyies canadenques potser no tan absorbides pel sistema, com Les 7 doigts de la main–, en la seua particular recerca de la quinta essència del circ actual, tanquen el cercle d'una funció que recorda que les acrobàcies, els malabars i els pallassos solament tenen sentit si en temps foscos aconsegueixen fer-nos creure en l'impossible. Fora d'això res no importa. A un sistema mogut pels diners solament queda dedicar-li, com la “Cançó del llaurador”, “mil malediccions”.

 

 

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464