Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • En defensa de l'estupefacció. Ressenya de Jorge Ruipérez

En defensa de l'estupefacció. Ressenya de Jorge Ruipérez

Alacant, 23 de novembre de 2016

Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 1L'exiliada, la negra, la puta, el caragol i la mística. Cia.. Teatre de l'Inestable.

Dramatúrgia i direcció: Maribel Bayona.
Intèrprets: Maribel Bayona, María José Guisado, Alejandra Mandli, Merce Tienda.
Cantant/espai sonor: Vickyleaks.
Texto: Maribel Bayona, María José Guisado, Anna Albaladejo, Pedro Lozano, Patricia Pardo.
Direcció i creació coreogràfica: Santi de la Fuente.
Espai escènic: Los Reyes del Mambo.
Il·luminació: Diego Sánchez.                                           
10 de novembre de 2016. Paranimf de la Universitat d'Alacant

En defensa de l'estupefacció

Per Jorge Ruipérez Ponts

L’estupefacció no ha de ser necessàriament un element negatiu de judici. És a la ratlla de la fascinació, i aquesta és una de les sensacions més nobles que es pot despertar en el públic. En aquest sentit, La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística ens deixa estupefactes, ens fascina extraordinàriament.

En el marc de la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis, els espectadors són diversos, tant com les diferents estupefaccions: alumnes d'institut riuen per sota el nas davant una obra amb un fort component físic, de creació, marcada constantment pel vol de la irracionalitat; els senyors i les senyores més doctes corruguen les celles mirant de comprendre quina és la raó per la qual s'alça el teló i quatre actrius comencen una partitura de moviment que, a ritme de lletania, amb la meravellosa veu de Vickyleaks, fa ressonar la mateixa frase: «El centre, troba el teu centre.». Des del començament, desconcert; però continuem, perquè aquesta dansa, potser amb una suavitat massa espaiada en el temps, va obrint pas al text. Tots respirem una mica més còmodes, encara que el text no abandonarà la fisicitat i, a més, aquesta serà de naturalesa fragmentària, una dramatúrgia solament esbossada i, tanmateix, difícilment penetrable.

Amb tot, l’espectacle s’assenta ací, i una negra que no és negra inicia la narració del seu empresonament en una línia que progressivament ens porta a una major transparència de les històries; continuen narrant una jove espanyola que s’exilia –i, coses de la vida, no pot pronunciar la lletra “ñ”–, una dona caragol que somia ser ocell i una actriu porno en potència. La presó d’aquests quatre personatges femenins és real i és imaginada, física i metafísica: uns fins fils les envolten en un quadrilàter, espai de gran encert escenogràfic i líric que en la seua indeterminació recorda el relat que Kafka situava a les portes de la llei, i que permet, de manera anàloga, incrustar en aquests barrots la paraula: llibertat. Els quatre relats són precisament això, una lluita contra la gàbia que ens condemna a la llibertat impossible. Com una bella pintura en moviment, actrius, música, dansa, escenografia i il·luminació es congrien en un espai poètic amb un fantàstic calat.  

Tanmateix, ai las!, quan comencem a captar la proposta, quan els adolescents ja han emmudit i el públic docte ja no es rasca tant el cap, ens tornen a contrariar: l’actriu María José Guisat, la puta, en l’últim relat ha eixit del quadrilàter. I no solament això, parla del seu personatge com a actriu i autora del text que signa amb altres tres escriptores i un escriptor. Baixant al pati de butaques, és ella qui orienta la peça cap a un final impregnat d'impacte sensible, amb una força molt similar a la que havia de fer somiar a Lorca el seu teatre impossible. Els riures tornen al raconet dels joves, però ja no per falta de codis per a interpretar l'escena, sinó per la caiguda de la ficció; no ho saben, però l'espectacle ha acabat d’atrapar-los. Fins i tot els nostres estimats doctes riuen, i esclaten en aplaudiments així que cau el teló.

Deixant de banda aquest petit joc a propòsit de l’esbalaïment dels espectadors –que podria il·lustrar les sensacions de la generalitat del públic davant d’un teatre al qual, desgraciadament, estem poc avesats–, parlem seriosament. Teatro de lo Inestable practica el mai prou agraït, però sempre necessari art del risc. Amb lleugers amaneraments cap a la digressió i la ampul·lositat, és innegable la delicadesa torrencial d'aquest muntatge ple d’intersticis estimulants que, com a vasos comunicants, retroalimenten l'escena amb diferents llenguatges teatrals, sensacions i idees. Cal dir, forçosament, que els que assistim a aquesta funció ens vam perdre l'interessant muntatge de Cuarta Pared Nada que perder, que a les 22.30 s’interpretava en l’Arniches –és coneguda l’enutjosa aglomeració d’obres que caracteritza la Mostra i que impedeix veure-ho tot–; tanmateix , sens dubte, en aquesta ocasió ha pagat la pena. Agraïm que a Alacant, encara que siga durant dues setmanes, puguem amerar-nos d’estupefacció, de la fascinació que ens produeixen espectacles de la talla de La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística.      

Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 4
Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 2
Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 1
Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 3
Teatro de lo Instable Paraninfo 2016 5

 

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464