Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Odiar la vida i estimar el teatre. Ressenya.."Misántropo" per Benito Elías García Valero

Odiar la vida i estimar el teatre. Ressenya de "Misántropo" per Benito Elías García Valero

Alacant, 23 de novembre de 206

El passat 15 de novembre, Gaudint Teatre va posar en escena en el Paranimf de la Universitat d'Alacant el clàssic de Molière "El Misantrop".

 

 

 

Odiar la vida i estimar el teatre

Per Benito Elías García Valero

Torna al paranimf una de les millors companyies de teatre jove, Gaudint Teatre, que s'ha dedicat aquesta temporada a un gens senzill El misantrop, l'obra de Molière recentment adaptada per Miguel del Arco. El prestigiós director va aconseguir una lloable actualització dels diversos temes universals que tracta la comèdia original: la hipocresia, la veritat, la justícia, l'amistat. Manel Gimeno fa un pas més enllà i, fins i tot, versiona la proposta de Miguel del Arco, no sabem si per necessitats de repartiment, quan utilitza un personatge femení per a un paper que en principi era masculí (Filinto), la qual cosa dota la història d'un episodi de romanç entre dones que atorga encara més frescor al clàssic.

La posada en escena parteix d'una festa d'il·lustres personatges VIP emanats de l'elit de la nostra societat: polítics poderosos, jutges influenciables, taurons dels negocis, artistes atrevits. La festa està tenint lloc darrere d'un mur situat en la part dreta de l'escenari i que, impàvidament, obri de tant en tant un gruixut porter per a donar entrada i eixida als personatges. Des de la porta descendeix una escala metàl·lica que desemboca en l'atzucac que és l'escenari i les vides dels personatges de l'obra, en la seua majoria mentiders i manipuladors sense aprensió. Unes caixes de refrescos decoren algun racó i la resta queda pràcticament lliure per a exhibir els jocs bruts i les baixeses morals que tant turmenten Alcestis, el protagonista. En comptes d'il·luminar-lo, la idea d'una franquesa pura i irrealitzable enfonsen aquest sincericida en l'apatia i la fúria deslligada, les raons de la qual es van exposant en els diferents conflictes que exhibeixen els personatges.

Tenim reptes amorosos, avaluacions artístiques, trios sentimentals, traïcions al descobert i altres jocs, quasi sempre malèvols, que representen el pitjor de la societat de la França del segle XVII, de l'Espanya del segle XXI, en la qual es relocalitza aquesta versió i, en definitiva, de qualsevol altra part del globus on habite l'home. És cert que la primera escena sembla un poc llarga, i encara que els actors interpreten amb agilitat, les seues llargues intervencions semblen vaticinar una obra filosòfica un poc plomissa. En el minut desè es trenca la predicció en entrar el frenètic Oronte en acció, i des de llavors les escenes se succeeixen amb una fluïdesa de vertigen. Manel Gimeno ha sabut mesurar el bon fer de Miguel del Arco i redirigir tot l'ímpetu d'aquests joves actors cap a una empresa d'èxit: El misantrop se sent a voltes com un refinat xou, capaç d'entremesclar diàlegs de clara arrel neoclàssica, ben present en el vocabulari i la sintaxi del llenguatge, amb tipus socials postmoderns que ens parlen de conflictes universals.

Tot en l'espectacle està fet per a ressaltar les ombres morals dels seus mediocres personatges. El vestuari els caracteritza com a persones d'èxit: vestits, corbatins, vestits elegants, talons alts ben combinats al gust de la moda de gala. La il·luminació sap crear espais i temps alternatius, i acompanya el parell de balls que es marquen els personatges a manera d'intermedis d'algunes escenes. Sorprenent la il·luminació que emfatitza l'escena en la qual els personatges semblen ballar a càmera lenta, o així sembla percebre'ls un drogat Alcestis que també ha consumit les pólvores que els seus amics dibuixaven en un tauler. La música està present únicament en l'obrir i tancar de la porta de la discoteca. En eixos breus moments sona una estupenda selecció dels millors èxits dance i pop de les últimes tres dècades: qualsevol nascut al voltant dels vuitanta i versat en la nit sabrà reconèixer-los tots.

Però la guinda que acaba de fer d'aquest El misantrop un treball realment meritori és l'esforç actoral. A Pablo Vera ja el vam veure juntament amb Alfredo Teja i Yaiza Sanchís en La noche del oso, fa un parell d'anys, en un trio estupend. És constatable que el seu gran talent actoral ha madurat i consolidat el que abans era precocitat, i ara maneja superbament tots els aspectes de la interpretació. Encara que un poc atropellat en les primeres intervencions, ràpidament corregeix la dicció per a oferir un divertidíssim elenc de moviments, espetecs, gestos i mirades que ja el caracteritzen amb un estil propi com preprofessional. Ací hi ha fusta. També Alfredo Teja, que en principi ho té més difícil per encarnar el mal encarat Alcestis, ix resolt del repte, i ha sabut modular la seua desesperació fins a expressar-la sense massa escarafalls. Els altres personatges mantenen en general l'altura i l'exigència actoral de l'obra, i confirmen aquesta companyia com una dels millors planters de la província. Que el pessimisme d'Alcestis no envaïsca les seues trajectòries i que la hipocresia de Celimena els acompanye en el millor sentit de la paraula: com a excel·lents fingidors.    

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464