Saltar apartados

Sempre ens quedarà el teatre

 

  • Sarah y Nora toman el café de las cinco
  • Producció: Catarsis (México).
  • Director: Juan Luis Mira.
  • Intèrprets: Diana Terrazas, Silvia Romero y Amin Hamada. 
  • 9 de març. Col·legi Major de la Universitat d'Alacant.

 

 

 

Sempre ens quedarà el teatre

Una crítica de Benito Elías García Valero.

Des de la maduresa de qui ho ha contemplat pràcticament tot en el teatre de la vida, Juan Luis Mira concep una obra que rescata la memòria de dues dones excepcionals que van viure al final del segle xix: Sarah Bernhardt (Diana Terrazas) i Eleonora Duse o Nora (Silvia Romero), dues actrius de generacions consecutives que es disputaran l’estrellat sobre els escenaris de París i, per metonímia, d’Europa. No ho tenen pas fàcil. Una ja és una estrella, encara que en declivi; l’altra és italiana, estrangera per tant, i la jove promesa que Sarah no pot sinó envejar. Les caracteritzen dos estils tan oposats com la seues vides: Sarah era filla d'una prostituta de qui sembla haver après l'art de fingir i l'extensió de la sexualitat a cada aspecte de la seua dicció, i Nora es presenta com una actriu ingènua, d'un candor innocent i rauxa dissimulada. Amb l'excusa de prendre el te, acabaran sotmetent-se a un duel actoral que decidirà quina de les dues mereix el tron.


L'espectador està cridat a una obra neta, dividida en dues parts clarament diferenciades tant en la temàtica com en procediments escènics. En la primera meitat de l'espectacle, Sarah sembla dialogar amb Nora sobre la seua concepció de la vida, l’amor i la professió, però el poc pes de les respostes de la italiana i la pràctica absència de dialèctica fan que aquesta primera part es puga entendre com un llarg monòleg. Assistim a una enumeració de frases i reflexions ben interessants que naixen de la maduresa artística i intel·lectual del dramaturg. Diríem, a més, que la primera part no s’adscriu gairebé a cap gènere: sense conflicte, ni peripècia, Sarah exposa la seua filosofia vitalista i nihilista al mateix temps que fa algunes referències al passat, explica un parell d'història i va deixant entrellucar la seua personalitat. Però la veritat és que el començament de l'obra, amb Sarah emergint d'un taüt per a espantar amb un crit Nora i tot el públic, i la pròspera presència de les dues, abillades amb luxosos velluts i tocades amb pentinats teatrals i algun escot sensual, suggeria un major dinamisme escènic.


La segona part comença amb l'inici d'un joc que proposa Sarah i, ara sí, s'aconsegueix la seducció que, per a aquesta actriu, pretén l'art teatral. El que podria ser qualificat amb l'expressió hollywoodiana de secundari de luxe, Amin Hamada, dóna vida a un majordom que serà la víctima d'aquestes dues actrius que jugaran a ser actrius i s'apostaran la successió o la permanència: si la jove Nora sedueix el majordom, Sarah li cedirà el seu teatre durant un mes; si és la més granadeta la que se’n surt, Nora se’n tornarà a Itàlia sense assaborir les glòries del públic francès. Entenem llavors que l'obra ens havia estat preparant per a aquesta segona meitat, brillant i eixelebrada, que estabilitza el ritme de la representació i farà que volen els minuts per al públic. Les actrius exhibeixen un talent interpretatiu al servei de l'humor i de l'absurd, i provoquen situacions i diàlegs que animen el públic a transformar en riure el somriure que havia mantingut durant la primera part.


El valor artístic d'aquesta peça el rebla la sinergia de diversos llenguatges teatrals que conspiren units per a realçar el tema principal de l'obra. El maquillatge, exagerat en Sarah i absent en Nora; el vestuari, pudorós en Nora per a induir-nos a l'engany de la seua pretesa innocència; l'escenari, que representa una absurda alcova amb llocs des dels quals es pot veure sense ser vist; una divertida cançó original que parodia les intencions de les dues actrius… El teatre traspua per cada escletxa d'aquesta obra que arriba a ser, en diverses ocasions, metateatre: les actrius representen un paper per a seduir un majordom que, alhora, interpreta la seua pròpia argúcia. Tot juga a la dualitat autèntic/fals per a fer trontollar les nostres creences més fonamentals: no sabem si vivim o representem, o si continuem protagonitzant epílegs d'aquell sempitern tòpic literari del theatrum mundi, al qual aquesta obra acaba sent una amena contribució.

Sara y Nora toman el te de las cinco -3
Sara y Nora toman el te a las cinco - 1
Sara y Nora toman el te de las cinco -5
Sarah y Nora toman el te de las cinco -7
Sarah y Nora toman el te de las cinco -9
Sarah y Nora toman el te de las cinco -8
Sara y Nora toman el te de las cinco - 2

 

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464