Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • "Pels camins de la memòria", crítica de Sedientos, Cía. Ferroviaria

"Pels camins de la memòria", crítica de Sedientos, Cía. Ferroviaria

 

Pels camins de la memòria

Una ressenya de Jorge Ruipérez Ponts

Narra Mikhaïl Txèkhov que el seu mestre, Stanislavski, caminava donant-li efusives directrius sobre interpretació quan, de sobte, va fer un moviment espasmòdic amb els braços: «Aquesta és tota la psicologia del personatge», li va dir rient. Txèkhov reflexiona com aquell gest li va revelar, tanmateix, la naturalesa del paper. Tal és la importància de la fisicitat en el camí cap a la psicologia. La venerable Cia. Ferroviaria, sempre atenta a aquestes qüestions, desenvolupa aquest trajecte doblement.


En primer lloc, per l'elecció del text. El canadenc Wajdi Mouawad, autor de Sedientos (Assoiffés), és un dels dramaturgs contemporanis més estimulants de l'última època; els seus textos, entre els quals destaca la tetralogia Le sang des promesses, aconsegueixen la impressionant gesta de trenar amb pulcritud el to realista, una diègesi rabiosament contemporània, i la pulsió arravatada de la tragèdia grega. Aquesta vegada, l'epicentre és el difícil trànsit entre l'adolescència i l'edat adulta, en una lloança a la passió del jove Murdoch (Salva Riquelme), que no pot sinó revoltar-se per haver d'abandonar-se a la resignació de la maduresa. Boom (Morgan Blasco), dominat per ella, és un antropòleg forense que, anys més tard, es troba amb el cadàver congelat d'aquest apassionat adolescent i, com la magdalena proustiana, il·lumina amb la seua sola presència els racons perduts de la seua memòria. De la fisicitat a la psicologia. En aquest trànsit mental, l'antropòleg entremescla els seus monòlegs amb els de Murdoch que, per una sort de psicomàgia, permet establir una dialèctica entre dos moments de la vida d'un home.   


El segon trajecte de la fisicitat a la psicologia es troba en l'ànima mateixa de la Cia. Ferroviaria, l'esperit de la qual es caracteritza per embolcallar el text amb els mecanismes del teatre de creació. Els seus últims espectacles – Equus, El sueño de la razón– en són la prova; en aquest cas, la companyia articula una proposta eminentment al·legòrica que, mitjançant la metàfora corpòria, visual i acústica, allibera moltes de les virtuts del text, ja que la obra de Mouawad, transversalment influïda per aquest component de creació, es presta de bon gat a aquest tractament. D’aquesta manera, el text no pot sinó quallar en l’espectador amb la mateixa fortuna que Txèkhov descobria l'essència del seu personatge.


Amb tot, aquest text dificulta les propostes escèniques fermes; Macià, molt prop d'aconseguir-ho, trontolla, però, en algunes de les seues decisions. L'aposta per un espai escènic profundament poètic és encertada en la seua sobrietat i sincretisme, també per alinear-se al lirisme de Mouawad. La il·luminació de Pedro Yagüe, de tons freds, amb un ús freqüent de llums laterals, fomenta el misteri i ve a subratllar la indeterminació de un espai pràcticament nu, en el qual és imprescindible el treball físic de l'actor. Així, a les seues interpretacions –excessiva en Riquelme, més orgànica en Blasco, encara que un pèl mancada d'idees–, s'uneix l'al·legoria: el suggeriment d'espais simbòlics, les metàfores que emmarquen certs parlaments, partitures de moviment que evidencien l'estat d'un personatge i, finalment, Eloísa Azorín, personatge petit que, tot i això, es veu forçat a vestir l'escena durant tota la funció amb els seus, d'altra banda, elegants moviments i la seua veu potent. Una qüestió diferent és la música en directe de Leandro Martínez-Romero, que amb la seua guitarra elèctrica s'integra millor en el ritme de la funció, subratllant discretament els moments de tensió i explotant quan li ho exigeix la ràbia de Murdoch. Aquests esclats, per cert, solen anar dirigits al públic; quan això passa, els actors cauen en un to que no connecta amb l'espectador i, si bé cau la quarta paret, el text els continua separant de l'espectador, cosa que redueix aquests parlaments a un tic propi de l'escena contemporània. De fet, aquest és el punt que fa trontollar, sense esfondrar, la coherència de l'espectacle: una tensió excessiva de l’artefacte escènic darrere de certs recursos escènics que, pel camí, es veuen reduïts a aquests amaneraments que venim esmentant.  


Malgrat això, la proposta no deixa de ser força atractiva, un intens viatge cap a les mateixes entranyes de l'ànsia per la llibertat. Com Stanislavski feia amb Txèkhov, la Cia Ferroviaria no solament posa en escena un gran text, sinó que té la inestimable habilitat de submergir-s’hi per mitjà del seu sempre interessant concepte de l'escena. I llavors, inevitablement, arriba la revelació.

Assedegats 15 abril 2016 en Paranimf UA 4
Assedegats 15 abril 2016 en Paranimf UA 6
Assedegats 15 abril 2016 en Paranimf UA 5
Assedegats 15 abril 2016 en Paranimf UA 3
Assedegats 15 abril 2016 en Paranimf UA 2

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464