Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Crítica de "Electra", de Sófocles. Per Elías García Valero

Crítica de "Electra", de Sófocles. Per Elías García Valero

LA DANSA DE LA VENJANÇA


Electra, de Sòfocles. Versió: Ricardo Arqueros. Intèrprets: Enric Piera, Daniela Moya, Samara Campaña, Raquel Presas, Rus Hernández, María Mira, Raúl Riquelme, Jesús Mora. Direcció Ricardo Arqueros. 12 de maig de 2016. Paranimf de la Universitat d'Alacant.

Electra, de Sófocles, por el Taller de Teatro de la UA

Des de l’inframón, el monòleg d’un mort obri aquesta versió d’Electra que ens ha preparat l’Aula de Teatre de la Universitat d’Alacant. Fins que no haurem eixit del teatre no semblarà que hàgem abandonat el purgatori. L’últim a morir, un Agamèmnon estès sobre una caixa a manera d’altar profanat, inaugura la representació al ritme d’un ritual oriental. L’estètica primera apunta a l’espantall, a la imatge desfigurada, al gest desarticulat, turmentat, i aquesta anotació se sosté en la resta de la representació. Però el gest grotesc dóna lloc a una litúrgia estranya, amb moviments i sentències cadencioses, il·luminació onírica, més aviat de malson espectral. Unes quantes notes musicals aïllades, tocades per cordes feridores, confereixen un halo de dramatúrgia oriental, semblant al teatre noh, a l’obertura d’aquesta Electra. Després del monòleg d’Agamèmnon i el primer udol d’Electra, entren al primer pla unes erínnies irrefrenables nascudes de la mateixa caixa que sostenia el rei difunt; cobertes de terra i fang fins als cabells; semblen haver emergit del mateix infern. Trenca l’efecte mistèric una peculiar superposició de plans que ens explica en diferents espais escènics els motius que porten a l’actual bogeria colèrica d’Electra: la unió de la seua mare Clitemnestra amb l’ara rei Egist. Tots dos, en dos temps i plans diferents, insinuen un acte sexual que, si bé és pertinent en aquest tornado de passions, la seua execució provoca certa sorpresa en l’espectador.

Aquesta inquietant arrancada serveix d’excel·lent aperitiu per al que ve després. En el nucli de l’obra trobem els textos de Sòfocles, però el director, Ricardo Arqueros, s’ha permès versionar l’original grec i afegir monòlegs i textos que ajuden l’espectador a entrar en el conflicte representat. La seua principal eina és una il·luminació inspirada en el mateix Hades, que recurrentment dibuixa un cercle de llum al centre de l’escenari sobre el qual ballen els diàlegs dels personatges. El gran encert d’aquesta Electra és la incursió en els terrenys de les arts limítrofes al teatre, sobretot la dansa i la performance. Entorn del cercle discuteixen Electra i Crisòtemis, Electra i Clitemnestra, i ballen les furioses erínnies per a sostenir l’alè de venjança que impulsa Electra (Daniela Moya) a declamar extenuant: no es permet l’entonació pausada, ni molt menys el murmuri, per a vociferar a tot l’auditori la seua desesperació i la seua ànsia de justícia i venjança, que en l’obra de Sòfocles són paraules sinònimes. Amb els actors dansen els seus vestuaris: adustos per a una Electra foragitada de palau, i sumptuosos per als que hi viuen: Crisòtemis, Egist i Clitemnestra, una reina orgullosa i despòtica, que en aquesta versió resulta molt malvada, tant que voreja la simplicitat de caràcter.

Com que el director manifesta una elevada pretensió artística, sorprèn que triomfe amb un escenari tan nu: terra per l’escenari, probablement procedent de la tomba d’Agamèmnon o del futur túmul de la seua esposa i d’Egist, una mica de boira, i per a la resta, que es faça la llum. La voluntat de poetitzar amb l’espai i els objectes arriba al punt culminant amb les portes del palau, formades per les dues meitats de la caixa que sostenia Agamèmnon al principi, donant a entendre que en aquella casa ja tot és un sepulcre. Per a donar vida a aquesta història, els actors de l’Aula de Teatre s’entreguen completament en ànima i, sobretot, cos: s’agarren, s’estiren, forcegen, es llancen al sòl i dominen amb contorsions corporals els sotmesos, com Egist al final de l’obra quan per poc no aixafa amb el seu cos una Electra que simula estar vençuda. Intenten acompanyar aquest magistral treball de moviments amb unes veus sempre apassionades, que de vegades freguen l’estridència, i no deixen descans a l’espectador que durant una hora i mitja assisteix a aquesta brutal tragèdia. El final de l’obra torna a recuperar el to mistèric del principi: en dos plans simultanis, però escindits, se’ns narra l’assassinat de Clitemnestra, un recurs que impressiona perquè serveix de marc a una Electra, encoratjada per les erínnies, que solament pot demanar més i més sang al seu germà Orestes. Quan s’apaguen els llums de l’escenari, l’espectador sospira alleujat, i agraït per l’enorme esforç que ha realitzat l’equip d’aquesta Aula de Teatre, ni que fóra per a acostar-lo per uns minuts al pitjor dels inferns.

Benito Elías García Valero

Electra - Aula de Teatre UA 2016 5
Electra - Aula de Teatre UA 2016 1
Electra - Aula de Teatre UA 2016 2
Electra - Aula de Teatre UA 2016 3
Electra - Aula de Teatre UA 2016 4
Electra - Aula de Teatre UA 2016 6
Electra - Aula de Teatre UA 2016 7
Electra - Aula de Teatre UA 2016 8
Electra - Aula de Teatre UA 2016 9
Electra - Aula de Teatre UA 2016 10

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Google+: http://google.com/+Culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464