Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • "Comèdia sense alè". Crítica de Jorge Ruipérez sobre Comedia sin Título

"Comèdia sense alè". Crítica de Jorge Ruipérez sobre Comedia sin Título

Alacant, 30 de maig de 2017

Comedia sin título, de Federico García Lorca. Aula de Teatre de la Universitat d’Alacant. Direcció: Iván Jiménez. Repartiment (per ordre d’aparició): Ade Alcahud, Susana Martínez, Mauro Pons, José Miguel Santacreu, Rosa Orts, Samara Campaña, Laura Jordà, Paula Abadía, Luis Caballos, Manu Villalba, Paula Mateos, Daniela Moya, Laura Hernández, Manolo Flórez, Marcos Montagud, Ramón Madrid, Chari Sansano. Ajudant de direcció: Daniela Moya. Música en directe: Mauro Pons, José Miguel Santacreu, Laura Jordà, Rosa Orts i Susana Martínez. Direcció musical: Laura Jordà. Direcció vocal: Susana Martínez. Direcció coreogràfica: Samara Campaña i Paula Mateos. Vestuari i escenografia: Joan Miquel Reig. Disseny d’il·luminació: Jordi Chicoy i Iván Jiménez. Tècnic de llums i so: Jordi Chicoy. Producció: María Vila. Disseny de cartell: Laura Hernández. Fotografia: Iván Jiménez. 19 de maig de 2017. Paranimf de la Universitat d'Alacant.

 

Comèdia sense alè

Per Jorge Ruipérez Puentes

Un any més, acull l’estrena de l’Aula de Teatre amb la il·lusió i la curiositat de qui gaudeix tant com pateix els avatars del teatre a Alacant. Alguns companys estan avui en escena, mentre que coneixem altres integrants de l’equip per treballs anteriors de l’àmbit universitari o extrauniversitari. Amb un Paranimf abarrotat de familiars i amics dels artistes, així com d’alguns il·lustres membres de la faràndula, ens reunim tots entorn d’una efemèride lorquiana, la del seu vil assassinat el 18 d’agost de 1936, per a celebrar, com seria del gust del granadí, una nit de risc artístic. Puja a les taules una revisió de Comedia sin título, peça d’aquell cicle que l’autor mateix va qualificar el 1933 com a “irrepresentable”; tres textos, Así que pasen cinco años, El público i la mateixa Comedia sin título, inconclusa, que no constitueixen un drama per a representar-se, sinó “un poema per a xiular-lo”. Amb aquest, Lorca lluitava contra l’art aburgesat seguint una senda que, sense abandonar el biaix popular i aurisecular, aprofundeix en una línia que bascula entre el surrealisme, el metateatre pirandellià i el simbolisme. Un teatre, doncs, que posseeix un fort component de revolució.

Per això, durant el temps que esperem l’inici de la funció, m’agrada veure els actors passejant pel pati de butaques i escoltar alguns acords musicals perdent-se entre les converses de un públic encara il·luminat; m’agraden menys algunes escenes forçadament espontànies dels intèrprets. Hi ha ambient artístic i certa transgressió prologal: vestuari de somni, música, una mica de misteri... Tot convidava a pressuposar una estimulant assimilació del text. Com ens recorda l’anglès to play o el francès jouer, els clàssics no estan per a actuar-los; estan per a jugar-hi. Bé ho sap el director d’aquest espectacle, Iván Jiménez, que ja va reformular l’any passat el text d’Angélica Lidell Y los peces salieron a combatir contra los hombres i ens va retornar La marea, que la seua bona labor manté encara de gira. En aquesta ocasió, tanmateix, practicant aquest lliure joc dramàtic s’han desbordat les regles que comprèn. Dit d’una altra manera, muntar Comedia sin título avui dia, i més en un àmbit universitari, no solament admet, sinó que pràcticament exigeix el perill de l’“art i assaig”; però el que aquest text no resisteix –ni aquest, ni cap– és que no se li permeta respirar. Com a espectador, em costa seguir els bells, bellíssims parlaments lorquians sota tantes capes d’“idees genials”: efectes escenogràfics, efectes lumínics, efectes musicals, vocals, coreogràfics, humorístics?, acústics, gestuals… Tot em sembla un gran efecte, independentment del –molt– variable grau de virtuosisme d’aquests.

Hi trobe a faltar que l’entusiasme amb el qual, sistemàticament, es trauen conills del barret s’haguera reorientat a cuidar la connexió escena-públic, el truncament de la qual, i amb molta més raó en aquest text!, fereix de mort la funció: no oblidem que el “criat” el que tem són els telons pintats. En realitat, l’única cosa que falta als actors és una mica de calma per a prendre consciència del que diuen els seus personatges; oblidar-se de les marques, de les partitures físiques. Així mateix, tot i que sóc conscient de la dificultat de les dues escenes següents, és precisament en la naturalesa de les seues manques on cristal·litza, a parer meu, la resta del treball pendent: el diàleg dels “espectadors” amb “els autors” ni sorprèn, ni és possible de creure ni tan sols un moment, atesa la caricaturització dels primers; la gran revolució que ve a esfondrar les portes del teatre, com la mort de l’obrer, requeriria major impacte en el pati de butaques. En definitiva, falta assumir amb maduresa els problemes de la “irrepresentabilitat” d’aquest text, no ornamentar-los.
Parlant de nou en clau alacantina, crec que aquest espectacle revela el vertader problema del teatre a la nostra ciutat: aquell confús espai gris entre l’amateur que vol ser professional i el professional que es queda en amateur. No és lloc, però, per a aprofundir-hi. Done una citació lorquiana a canvi. En el text de Comedia sin título, l’“autor” increpa la seua “actriu”: “Tu no em diràs mai la veritat”. I ella respon, molt segura: “Ni ningú. Però et cantaria la mentida més bella”.

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464