Saltar apartados
  • UA
  • veu.ua.es
  • Benaurada innocència. Una ressenya de Jorge..sobre Pluto, de l'Aula de Teatre de la UPUA

Benaurada innocència. Una ressenya de Jorge Ruipérez sobre Pluto, de l'Aula de Teatre de la UPUA

Alacant, 16 de juny de 2017

Pluto, d’Aristòfanes. Aula de Teatre de la Universitat Permanent de la Universitat d’Alacant (UPUA). Intèrprets: Antonio Boronat, Candy Moreno, Pepa Antón, Paco Palma, Pilar García-Pardo, Lola García, Manuel Serrato, María Mira, Ana Haligua, Encarnita Segarra, Rosa Ramos, Lucía Francisco, Eti Pascual, Loles Moreno, Roberto Sparano, Aurora Martínez, Ángeles Ceballos, Manuela Ayuso, Juan Cifuentes, Lidia Durá. Dramatúrgia i direcció: Pascual Carbonell. Escenografia: Manuela Ayuso. Disseny de llums: Jordi Chicoy. Cartell i vestuari: Miguel A. Carrasco. Moviment escènic: Mar Mira. 13 de juny de 2017. Paranimf de la Universitat d'Alacant.

 

 

Benaurada innocència

Per Jorge Ruipérez Puentes

Pobre Aristòfanes. Si haguera sabut que, tants segles després d’escriure Pluto, la sensació de corruptela i decadència que llavors dominava Atenes seria la mateixa dels nostres dies, tal vegada no n’haguera escrit una paraula. Ho va fer, no obstant això, malgrat estar carregat d’anys i amb un text cansat, ple d’impureses. El poder, els diners, la justícia social… els temes que articulen l’agon –la disputa moral que constitueix el conflicte de la peça– es nodreixen del debat sobre la descentralització de la riquesa i s’hi postulen a favor. L’ancià comediògraf se’ns presenta sota una sort d’innocència juvenil, directament proporcional al caràcter utòpic de la seua obra. Amb la mateixa dosi d’innocència, també carregats d’anys, els intèrprets de l’Aula de Teatre de la UPUA es llancen a defensar la peça d’Aristòfanes amb unes interpretacions ben orquestrades. Pascual Carbonell, el director, ha sabut col·locar en el centre d’aquest muntatge la desimboltura dels veterans actors i la posa al servei de la comèdia grotesca, exagerada i grossera típicament grecollatina; un mecanisme adequat per a tota proposta amateur. És molt meritòria, així mateix, la cohesió del grup: davant els inevitables –encara que puntuals– equívocs, els artistes van saber cooperar per a superar-los; davant les inseguretats d’uns intèrprets, apareixien les taules que es podien intuir en d’altres –de quina companyia ha escapat l’espontània i ferma Pepa Antón, tan actriu com cantant?–.

Resolutiu quant a la direcció d’intèrprets, Carbonell tampoc deixa de solucionar problemes quan concep la posada en escena; fins al punt que, en alguns casos, l’eficàcia es torna falta d’originalitat. Hi ha quatre pecats –cap d’aquests capital– en els quals ha caigut aquest Pluto. Un dels pecats és la referència actual, un humor groller que entra en joc quan el text grec dificulta la comicitat: “el puter” sentint la Febre del dissabte nit o l’“Oraclessa” endevinant els números de la loteria en són exemples. El segon, en aquesta mateixa línia, és el relatiu a la selecció musical: “Si yo fuera rico” d’El violinista a la teulada i “Money, money, money” d’ABBA; resulta estrany no haver-hi trobat també “Money”, de Cabaret, atès que “Money” de Pink Floyd o “Moneytalks” d’AC/DC no acabaven d’emmotlar-se a aquesta proposta. El tercer pecat és el de mirar de reüll muntatges nacionals, com el Pluto protagonitzat per Javier Gurruchaga, estrenat a Mèrida el 2014. Ens ho diu la intuïció, a falta d’una comparació sistemàtica, atenent a les proclames del cor –“Erradicar la pobreza, repartir la riqueza”, “Estamos de ladrones hasta los cojones”– i la introducció de caire feminista de Praxàgora, protagonista de Les assembleistes, com a dona de Crèmil. També ens ho diu l’obvietat: si en el fullet de mà s’incorpora un text de la directora d’aquell muntatge, Magüi Mira, seria pertinent citar-la. Finalment, el quart i últim error apunta cap al buit semàntic i funcional d’una escenografia bella, però merament decorativa. Al contrari, el vestuari és exemple de flexibilitat en els seus lúcids anacronismes i la seua capacitat per a caracteritzar, d’una simple ullada, els personatges, sempre a partir del traç general dels caràcters tipificats.

En definitiva, és admirable el que, com a col·lectiu, ha aconseguit l’Aula de Teatre de la UPUA amb aquest honest Pluto. Bon treball el de Pascual Carbonell com a pedagog i director d’actors no professionals, encara que correcte i menys estimulant en les decisions sobre la posada en escena. No és, per descomptat, el més important. Sí que ho és que Aristòfanes, si haguera sabut que en el futur tindria col·legues de professió disposats a seguir llançant les seues denúncies a l’aire, hauria escrit una i mil vegades aquesta utòpica comèdia. Benaurada innocència.

 

VEU Revista cultural de la Universitat d'Alacant


Revista Cultural VEU
Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9593

Fax: (+34) 96 590 3464

Twitter: https://twitter.com/culturaenlaua

Facebook: http://facebook.com/culturaenlaua

Google+: http://google.com/+Culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464